CARRER DEL CANONGE NOGUERA

DESTROSSES I RECONSTRUCCIONS

Si passem actualment pel carrer del Canonge Noguera, el que més ens crida l’atenció, possiblement, siga el silenci que escoltem. Un silenci que defineix un carrer oblidat en els darrers cinquanta anys. Però no sempre ha estat així. Ben al contrari. La vida sorollosa del carrer es pot sentir als plànols de les cases que ens han quedat, quan els veïns eixien a les portes de casa totes les nits a prendre la fresca, a les paradetes de fruita i queviures que ocupaven part de les cases dels obradors, al pati de la llar d’infants i col·legi… tot això i més era el que animava amb veus i moviment el carrer.

Quan s’aprova el projecte d’Eixample Sud de la ciutat, amb la construcció de la nova plaça del Prado, el carrer es veu afectat, tot i que no s’intervé en una primera fase. Però, va ser forçat per un desastre natural (un de molts) quan el carrer va canviar completament la fesonomia, i s’aplicà una aliniació de vorera i nivell de carrer nou que eliminava les antigues porxades de fusta, que servien d’aparador i lloc de treball dels obradors, artesans i comerciants del carrer.

L’ajuntament va creure oportú modernitzar aquesta part de la ciutat, en concret un dels carrers que més han patit les avingudes del riu Serpis, per tal d’elevar el nivell per evitar inundacions. En les reformes que reproduïm ací de les sol·licituds d’obra i de reforma de façanes se’n fa referència a un d’aquests desastres naturals que destrossen les porxades i els fonaments, moltes vegades de fusta, menjades pel temps i per les innundacions que periódicament patia aquesta via de la ciutat, al costat mateix del riu Serpis. La reforma portaria la modernitat de la nova ciutat que estava creant-se. Però anem a pams, i veurem com era de viu en viu el carrer.

L’any 1890 apareix una sol·licitud per a la reforma d’unes portes de la façana de l’actual casa número 27 del carrer del Canonge Noguera (AB-1789/161, IMATGE 01), en aquell temps numerada amb el 51.

Aquest canvi en l’obertura de les portes respon al compliment d’una ordenança municipal que requeria que les portes dels comerços de la ciutat obriren cap a l’exterior. Aquest detall ens ha ajudat a calcular, a través de les peticions de reforma, la quantitat de comerços que existien.

“Calle de Obradores nº 51 […] las puertas de dicha fachada, las de entrada, han de abrir al exterior […] sujetándose a la línea general del ensanche”

En aquesta sol·licitud es fa referència – per primera vegada en aquest tipus de llicències – a les línies que marcà l’Ajuntament en el Projecte d’Eixample Sud (1886).

Tanmateix, un fet que ens porta a voler saber més de la fesonomia antiga del carrer és el fet que a la mateixa sol·licitud, el propietari demana saber el

“Justiprecio de la parte de terreno que ha de tomar de la vía pública, como también para practicar las operaciones necesarias al evaluo de parte de la casa que se le ha de expropiar que forman los porches de la Calle de Obradores”.

Aquesta demanda a l’Ajuntament per marcar el preu d’expropiació de les porxades de la casa, ens hi fa centrar el focus d’atenció en aquest detall distintiu del carrer. I és que, com veiem en altres plànols de la mateixa època, el carrer estava ocupat per porxades de fusta, que tenien la funció de fer d’aparador dels productes dels obradors, artesans i comerciants que habitaven les cases.

Així, podem observar clarament com aquestes porxades apareixen dibuixades al plànol de la llicència AB-1793/064 (IMATGE 02), de l’any 1923, on demana la “reedificación de fachada (…) sujetándose a la línea ya establecida en el plano general de Ensanche”.

Però allò més remarcable és la informació que aporta sobre la titularitat de la via pública, concretament del lloc que ocupen les porxades:

“Por antecedentes en el archivo municipal consta que la propiedad de la parte porticada pertenece por mitad a la Corporación Municipal (…). La nueva alineación es la que resulta de la prolongación de la casa nº 5 de la misma calle ya alineada con las 21 y 23”

AB-1793/064

Un dels llocs més emblemàtics d’aquest carrer fou l’escola bressol, del pare Domingo Selfa. En la llicència d’obra AB-1795/091, (IMATGE 3) de 1925, com a apoderat de la societat “La Educación, S.A.”, demana que vol construir, al “Nº 1 de la Calle del Canónigo Nogueras” una “verja de cerramiento de un pequeño patio frente a la casa (…) frente a la fachada de su casa”. No li autoritzen l’obra i li demanen que justifique que el solar que vol tancar és de la seua propietat. La tanca té una mida de 6’06 m de llargària per 1’06 m d’alçària. Aquesta tanca també ens deixa entendre el lloc de porxada o sense construir que quedava al davant de les cases, i que sembla que en aquest cas es volia aprofitar com a pati de l’escoleta.

Com veiem, entre els anys 1890 i 1930 la imatge del carrer canvià radicalment. Les sol·licituds d’obra per tal d’eliminar els portals anaren succeint-se, i les façanes de marquesines i soportals de fusta es cedien per ampliar el carrer, mentre que les façananes es modernitzaven. En la major part de les llicències de reforma trobem la mateixa demanada que fa aquest propietari de l’antic número 47, l’any 1927 (IMATGE 04):

“…reconstruir la fachada del soportal (…) sujetándose a la nueva alineación ya iniciada de retiro en dicha calle y al mismo tiempo pide que la licencia de edificación le sea otorgada gratuitamente ya que cede gratuitamente a vía pública la parte que le corresponde, como se hizo con su colindante nº 49 de la misma calle.

AB-1797/076

I en pocs mesos moltes de les cases del carrer comencen a fer obres de reforma per aliniar les façanes, per ordre de l’Ajuntament i per embelliment del carrer, la fisonomia es transforma ràpidament. Així trobem també l’expedient AB-1801/029, també de l’any 1930, que es refereix al Nº 41 de la Calle del Canónigo Noguera i sol·licita reconstruir la fachada […] sujetándose a nueva alineación […] rogando a V.S. se le conceda la licencia de obra gratuita, lo mismo que los que anteriormente han edificado.

Aquesta ampliació de la via pública, que en principi fou plantejada com una millora, significà – de fet – un canvi brutal en la vida del veïnat. A partir d’aquest moment ja no no es viu de portes enfora, sinó que la vida resta tancada dins de les cases, situació que provocarà la lenta i discreta mort del carrer Canonge Noguera.

Un interessantíssim plànol el trobem en l’expedient AB-1801/063, de l’any 1930 (IMATGE 05), ens dibuixa l’emplaçament concret de les porxades. El propietari de la casa “nº 33 de la calle del Canónigo Noguera”, que actualment correspon al número 11, es demana també

“… derribar la parte de la primera crujía (…) que sobresale de la nueva alineación de calle y construirla de nuevo con arreglo al plano que acompaña”

“Solicita también que a cambio del valor del terreno que cederá a vía pública, se le conceda la licencia de obras gratuita”.

AB-1801/063

Com he destacat al títol d’aquest article, l’antic carrer dels Obradors fou un dels més castigats pel riu Serpis, amb repetides tempestes i inundacions que en aquells temps, i fins no fa massa, eren recurrents a la Safor a principis de cada tardor. El que ara anomenem gota freda o DANA, afectava violentament aquest carrer vora-riu i amb construccions fetes majoritàriament de fusta.

Així trobem, com a prova d’aquestes inundacions repetides, en l’expedient AB-1801/091 (1930), una referència directa d’una d’aquestes cases amb porxada, concretament la casa número 19, amb una amplària de porxada de 7’5 metres:

“nº 19 de la Calle del Canónigo Noguera […] Debido, sin duda, a las inundaciones ocurridas en estos últimos años, en la Calle del Canónigo Noguera (…) se han observado, en la parte interior de la misma algunos desperfectos (…) teniendo en cuenta que dicha casa, por su situación, en su día ha de ser totalmente derribada para ser construida a nivel de la calle, al objeto de evitar gastos inútiles (…) pide a V.S. autorización para elevar las paredes y pilares, construyendo los pisos al nivel que deban estar en su día, así como correr la puerta hacia la derecha entrando (…) reyenando el hoyo que resulte bajo el porche que recae a la mencionada calle, todo lo cual, como se ve, sin tocar para nada la fachada, que en tal caso sería antireglamentario.”

AB-1801/091

Així mateix, tenim més exemples en altres expedients, com l’AB-1802/039, també de l’any 1930, que en aquest cas fa referència al “nº 31 de la Calle del Canónigo Noguera”. Ací, de nou el propietari demana:

“…derribar el soportal que existe (…) y reconstruir la fachada con arreglo a la nueva alineación.”

AB-1802/039

També demana la llicència d’obra gratuïta, a canvi de la superfície cedida a la via pública, i li la concedeixen.

TOPONÍMIA:

La toponímia d’un carrer, la diversa nomenclatura que ha rebut al llarg dels anys, també ens dona moltes pistes i molt fiables de com ha sigut el carrer, quina vida ha tingut, a què es dedicaven majoritàriament els seus veïns, quina importància tenia en relació a la ciutat, etcétera.

El primer dels noms que ens consta en l’Arxiu de Gandia, tant en plànols de la ciutat com en els llibres dels padrons municipals, trobem que ja el 1730, en el Llibre de Veïnatge de Gandia, apareix el carrer Obradors. Un dels principals carrers del Raval, recorre l’interior de la muralla, paral·lel al riu Serpis, des de l’antiga plaça de Chanzor (ara el començament del passeig de les Germanies), fins empalmar amb el carrer de Baix, que dona entrada al pont vell d’Oliva.

La motivació popular de la primera toponímia que coneguem del carrer, carrer dels Obradors, ens remet al l’ofici que predominava en aquesta via. Com era habitual als carrers del Raval de Gandia, els oficis s’agrupaven en diferents carrers, i així teníem també el carrer del Pellers, dels Curtidors, o inclús el carrer dels Calderers en la part de la Vila.

A la ciutat de Gandia, a partir de l’enderrocament de les muralles del passeig de les Germanies i de la Vilanova, és a dir, amb el primer creixement urbanístic entre els anys 1882 i 1886, es seguí la moda de rebatejar els carrers de la ciutat amb personatges del moment, sobretot polítics, religiosos o artistes, que havien tingut algun tipus de significació en el moment d’aquest creixement. Els primers carrers que canviaren de nom foren aquells que havien tingut una denominació popular i, com hem dit, feien referència a antics oficis.

És el 1924 que trobem al Padró de la ciutat el carrer dels Obradors rebatejat amb l’antropónim d’un il·lustre fill de la ciutat, el Canonge Noguera. Aquest religiós,

En l’expedient de sol·licitud de reforma de l’any 1930 que porta la signatura AB-1802/035 (IMATGE 06), el propietari demana fer una obra, que li serà concedida, però que no realitzarà fins a l’11 de març de 1932, on en una nova sol·licitud rectifica el nom del carrer, ara conegut com a Capità García Hernández:

“Calle Capitán García Hernández, hoy”. “Esta casa, antes de su derribo, tenía un soportal cuyos altos eran del inmueble, parte que se suprime por la nueva urbanización sin indemnización de la propiedad (…) a excepción de los derechos municipales cuya exención solicita y se le concede, en compensación de la nueva alineación que disminuye la superficie de la edificación.”

AB-1802/35

La revolta social, política i militar que dugué a la proclamació de la II República, feu que molts personatges que la feren possible foren recordats en els noms de les vies públiques de moltes ciutats de l’estat espanyol. Així doncs, Miguel Ángel García Hernández (Vitòria, 1900 – Osca, 14 de desembre de 1930) va ser un militar basc republicà que encapçalà la insurrecció de Jaca, conjuntament amb el capità Fermín Galán, a qui li serà dedicat un altre carrer a Gandia durant la II República.

García Hernández era capità en servei al comandament de la companyia de metralladores del regiment Galícia núm. 19, amb guarnició a Jaca. Juntament amb els també capitans Fermín Galán, Salvador Sediles Moreno, Luís Salinas i Miguel Gallo i alguns paisans, líders locals del moviment republicà, van revoltar la guarnició, van proclamar la República i van marxar cap a Ayerbe i Osca. Vençudes les columnes revoltades per les tropes governamentals al costat dels turons de Cillas, a pocs quilòmetres d’Osca, els oficials insurrectes van ser sotmesos a un Consell de Guerra sumaríssim i resultaren condemnats a mort els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández.

El dia 14 de desembre de 1930, tot i ser diumenge, els condemnats van ser afusellats al costat de les tàpies del polvorí de Fornillos, a Osca. Durant la II República, Galán i García Hernández foren considerats màrtirs de la República.

L’aparició d’aquest topònim l’any 1932 demostra que el llistat de noves denominacions de les vies públiques de Gandia va estar realitzat tan prompte com fou proclamada la II República, amb una doble finalitat: la d’eliminar els noms que feien referència a polítics antirepublicans, membres eclesiàstics o referències religioses, a la vegada que s’enaltia els valors i personatges pertanyents a la República Espanyola.

L’Arxiu Històric de Gandia conserva aquest llistat complet i mecanografiat, anomenat Canvi de nom de les vies públiques de la ciutat de Gandia, de 1936.

EL CARRER ACTUAL

Un dels darrers carrers que es van peatonalitzar a Gandia, ja a principis dels anys 2000, mostra una imatge de carrer preparat per a rebre el comerç, les botigues, els tallers d’artesania que des dels seus inicis el van caracteritzar. Però sembla que els temps són uns altres, i el carrer ja no gaudeix de la vida que segles enrere el va caracteritzar. Ara ja no rep les embranzides de les tempestes tardorenques, però li cal una espenta per tal de tornar-lo a omplir de les veus dels obradors.