AVINGUDA D’ALACANT

DE TERRA ERMA A AVINGUDA,

L’EIX DE L’EIXAMPLE NORD

Una altra de les entrades de Gandia, i potser una de les més utilitzades, era la Porta de València (IMATGE 1) situada en l’actual confluència de les avingudes d’Alcalà d’Olmo i d’Alacant, i més concretament, entre el cantó de la façana de les Escoles Pies i la raconada del Pare Leandro Calvo. Just en aquest punt, que ens queda en algunes fotografies antigues , és on es situava aquesta porta de la muralla al costat del palau del Vasto. La Porta de València fou enderrocada per tal d’ampliar la zona edificiable de la ciutat per la part nord. A més a més, l’estació de Gandia cada vedaga tenia més protagonisme, se n’ampliaven els terrenys per la gran quantitat de mercaderies i cada vegada més passatgers que venien de les comarques centrals, de l’horta de València i les comarques de les Marines.

Amb tota la mercaderia i la gent que s’aplegava, prompte quedà menuda l’esplanada foramurs que s’havia habilitat com a mercat de fruites i verdures, després de desplaçar-se des del passeig de les Germanies, que estava en obres per l’eixample sud. Una vegada acabada la zona del Prado, la gran plaça resultant tornà a fer el paper central de mercat, i els terrenys que ocupava la polsegosa carretera que portava fins Alacant, fins a les vies dels trens, experimentaren una espectacular transformació: de la terra erma als edificis i els carrers més moderns de la ciutat.

ETIMOLOGIA:

DE TRES NOMS POPULARS A UN D’OFICIAL

El nom d’avinguda d’Alacant, tal i com coneixem aquesta via, és relativament recent, i fou creat el 1979 per encabir els noms de carrer dels Màrtirs, carrer de González i carrer d’Alacant. Explicarem ara aquesta proliferació de noms.

Quan hui passegem per l’avinguda d’Alacant i vulguem fer-nos una idea de com era fa cent cinquanta anys, l’hem d’imaginar originàriament com a un camí polsegós fora de muralla que duia a les alqueries que quedaven en la zona nord-est de la ciutat, a l’altra banda del riu Serpis, és a dir, les partides de Sancho-Llop, de Benieto, fins arribar a Bellreguard.

Els tres trams de nomenclatura diferent fins l’any 1979 els definim a continuació: si ens situem a la raconada del Pare Leandro Calvo i mirem cap al riu Serpis, els primers dos-cents metres de carrer, fins al convent de les Clarisses, correspon al que s’anomenava carrer del Mar (amb les diferents nomenclatures que tingué, com el Prado de València, Albereda, carrer dels Màrtirs o Canalejas); el tram que va dels del convent de les monges Clarisses fins el pont sobre el riu Serpis, rebia el nom de carrer de González, i, per últim, el tros de carretera que començava després del pont Serpis i segueix en direcció a Bellreguard, era conegut com a carrer d’Alacant.

L’etimologia en el cas d’aquest carrer és mou entre la creació popular i l’interés de les autoritats per aprofitar aquesta via per enaltir alguns dels personatges més cèlebres de l’època. Les denominacions més antigues i amb una clara motivació popular, són les denominacions de Prado de València o Alameda.

La primera de totes, la nomenclatura de Prado de València, de fet fa la unió entre dos paraules que estaven relacionades directament amb la descripció del lloc: era un erm que es trobava en l’entrada a la ciutat per la porta anomenada de València, ja que era la que estava en direcció a la capital del País. Així, igual que tenim l’actual plaça del Prado, que ja feia referència a un erm a l’altra banda de la ciutat (en l’anomenat eixample sud), en aquest cas, el prado era la paraula utilitzada popularment pels gandians per anomenar els llocs de terreny no conreats, erms.

En segon lloc, pel que fa a la denominació Alameda, podem recordar també una foto antiga on veiem els oms talats que s’estenien a banda i banda del carrer (IMATGE 3). En aquest cas, no eren realment àlbers els arbres, però pot ser per mimetisme amb el passeig vora riu de la ciutat de València, s’avingué popularment designar així aquesta nova avinguda de la ciutat. Una altra curiositat d’aquesta magnífica fotografia és l’edificació de l’ermita de les Ànimes, prop de les terres de Cristóbal González, que es veu al fons. Aquesta ermita també fou enderrocada en els anys 80 del segle XX, dins del projecte de desenvolupament d’algun pla urbanístic que no s’arribà a realitzar.

El nom de carrer de González, tot i que sembla un antropónim imposat oficialment, podem afirmar que es tractava d’un nom de motivació popular. El senyor González era el propietari de totes les terres que estaven compreses, a banda i banda de la carretera, entre el convent de les monges Clarisses i, almenys, el riu Serpis. Ell mateix esdevingué propietari i promotor urbanístic. Aquest antic terratinent aprofità aquesta època de creixement urbanístic – finals del segle XIX i principis del XX – per tal de demanar la recatalogació de les seues terres agrícoles com a urbanitzables i començà a construir el que podríem anomenar com els primers adossats de Gandia.

Fou a finals del segle XIX quan començà la moda de batejar els carrers amb antropònims, ja foren perquè eren fills importants de la ciutat, per ser polítics d’un o d’altre bàndol o, fins i tot, religiosos, artistes, etc. Els noms originaris de creació i tradició popular, oficialment es canviaren per altres que recordaven tal o tal homenot, però en la memòria dels gandians, fins i tot a dia de hui, molts recorden encara els noms antics.

El personatge de José Canalejas y Méndez tingué l’honor de ser titular de molts carrers de l’Estat espanyol, assassinat el 12 de novembre de 1912, poc després que s’acabaren les obres d’aquesta nova avinguda de la ciutat. El reconeixement pòstum d’aquest president del Congrés de Diputats de Madrid i simpatitzant republicà, no podia trobar millor emplaçament a Gandia que aquesta nova i moderna via de la ciutat. A més a més, la relació d’aquest personatge amb els ferrocarrils ampliava els mèrits per rebre el reconeixement d’una de les principals avingudes del nou barri de l’Estació: son pare havia estat enginyer de ferrocarrils (un dels primers de l’Estat espanyol) i ell mateix, en no poder guanyar l’oposició a catedràtic universitari, va ingressar a la companyia de Ferrocarrils de Madrid, com a advocat defensor en diferents plets.

Tanmateix, el fet que un carrer porte el nom d’un polític, i a més el d’un polític tan marcat ideològicament, fa que qualsevol canvi de règim comporte també, oficialment, un canvi de nomenclatura de la via pública. Així, a partir de l’acabament de la Guerra Civil espanyola, el carrer fou dedicat als màrtirs de la guerra, però no a tots, és clar, sols als morts del bàndol franquista. La falla de la zona de l’estació encara conserva aquesta referència franquista, amb connotacions entre feixistes i religioses. Igual que a la falla Lluís Belda, l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica obliga a abandonar aquestes denominacions, i no valen excuses barates com que “sempre s’ha dit així”. Si sempre s’ha dit així, podria denominar-se Falla del Tren d’Alcoi (antic nom del carrer on actualment es planta la falla), Falla del camí de la Mar (un nom molt més bonic, i antiga denominació també de l’avinguda d’Alacant)… això sí que són noms de sempre.

LA MODERNITAT ARQUITECTÒNICA

Entrem en un moment que el creixement de l’economia omple moltes de les butxaques dels inversors immobiliaris. Els terrenys que es requalifiquen com a zona urbanitzable de la ciutat són propietat de terratinents que veuen l’oportunitat de fer edificis d’habitatges per a la gent més moderna i jove de la ciutat de Gandia. Per una banda, els nous rics volen viure amb les millors i més modernes comoditats que els ofereixen els pisos de l’eixample nord, amb bany i vistes a una gran avinguda; per altra banda, la zona es converteix en la més cosmopolita, ja que ofereix comunicació directa entre Gandia i les ciutats de València, Dénia, Carcaixent, Alcoi, Oliva… amb un nou mitjà de transport, ràpid i segur, el tren.

És així com a Gandia apareixen els primers promotors urbanístics, com van ser els propietaris dels solars urbanitzables.

Un d’ells fou el senyor Ceferino Alfaro Ruíz, el qual dona nom a un carrer de la zona de l’eixample nord. Ceferino es dedicarà a promoure la construcció d’edificis d’habitatges en els seus terrenys, alguns en l’avinguda d’Alacant, com veiem als plànols de sol·licitud de llicència d’obra de les IMATGES 4 i 5.

Un altre propietari de terrenys i promotor d’obres en aquesta part de la ciutat fou el senyor Cristóbal González, que durant un segle donà nom també a part de l’actual avinguda d’Alacant, concretament, com hem apuntat abans, entre les Clarisses i el riu. En aquest cas, podem dir del senyor González que fou el primer constructor de cases adossades en Gandia, com ho demostren també els dos plànols de construcció que es conserven a l’AHG, de l’any 1879, de quatre habitatges cada un. (IMATGES 6 i 7)

ARQUITECTURA MODERNISTA

Aquesta zona de la ciutat també fou la que triaren molts altres professionals i gent amb un poder adquisitiu alt per tal de construir la seua llar. Afortunadament, encara podem contemplar la cantonada entre l’avinguda d’Alacant i el carrer Alcalà de Olmo un dels pocs edificis que encara ens queden com a petit exemple de tot l’art modernista que omplí els edificis de Gandia entre les acaballes del segle XIX i les primeres dècades del segle XX. (IMATGE 8).

UN ANTIC TRINQUET, AMAGAT

Encara que totes les cases no són tan espectaculars com aquesta, sí que és interessant veure com es conserven els plànols de la majoria de les cases que es construiren d’obra nova durant la creació d’aquesta avinguda, i que podem situar en el parcel·lari actual de l’avinguda d’Alacant, amb el número de policia corresponent. Un dels principals promotors d’edificis d’habitatges en aquesta via fou Cipriano Oltra i Castelló (IMATGE 9). Allò interessant d’aquesta llicència d’obra (AB-1787/161) és que el propietari ens informa que construeix aquest edifici en el solar de l’antic trinquet de Gandia.

VIEJO PRADO / PRADO DE VALÈNCIA

En els plànols corresponents a les sol·licituds d’obra nova per part de dos propietaris diferents en l’any 1883, el nom del carrer que apareix al document és el de Prado de Valencia, que més que fer referència a una via, es referia a una zona de la ciutat, extramurs de l’anomenada Porta de València, i on es realitzava, com hem dit, el mercat de fruites i verdures.

PORTA DE SANT LLUÍS I HORT DE QUECO

Resulta també interessant que en dos expedients de l’any 1884 es demane construir uns habitatges al costat de la Porta de Sant Lluís (antiga entrada a la ciutat per l’actual carrer Alcalà de Olmo), fitant amb l’hort de Queco. Queda oberta la porta per qui tinga ganes i temps d’investigar partides, horts i alqueries.

AVINGUDA I CARRETERA

També ens aporta informació adicional el fet d’incloure el quilometratge de la carretera N-332 en els expedients d’obra, ja que d’aquesta manera podem situar les cases en llocs on encara no estava distribuït el parcel·lari ni, per tant, existien números de policia. Això també ens facilitarà la feina de saber quines cases estarien ubicades en l’avinguda d’Alacant i quines pertanyien a l’avinguda de València.

UN EMBLEMA DE GANDIA:

LA T.A.S.A.

A més a més de l’urbanisme d’habitatges, podem destacar també la construcció d’altres tipus de serveis i comerços destinats a abastir el trànsit rodat de la carretera que conforma l’Avinguda d’Alacant. Potser si hui passegem per les seues voreres, no tenim en compte que realment aquesta avinguda és la carretera nacional 332 que, passant per Gandia, uneix les ciutats de València i Alacant. A començaments del segle XX, els camions i autobusos començaren a omplir les carreteres, per tal d’unir tots els pobles entre l’horta de València, inclosa la capital, i les ciutats costaneres de la Marina alta i la Marina baixa, fins arribar arribar a la ciutat d’Alacant. Així, l’avinguda d’Alacant era un lloc estratègic per tal d’instal·lar benzineres, tallers i altres serveis relacionats amb el transport de persones i mercaderies.

Més endavant, en els anys 1930, el servei de tallers i benzina es culminà amb la construcció de l’emblemàtic edifici conegut com la T.A.S.A., que actualment pateix un procés de reforma.

ELS SERVEIS D’UNA GRAN CIUTAT

Va ser així com s’instal·là en la dècada de 1920 una benzinera en la raconada que es coneix com a Leandre Calvo, davant mateix de les Escoles Pies, amb assortidor i servei de begudes i menjar. Però això serà en la visita a la plaça del pare Leandre Calvo, cartógraf i escolapi.