PASSEIG DE LES GERMANIES

El passeig de les Germanies de Gandia, pel seu disseny i situació, és sens dubte la columna vertebral de la ciutat. I no ho dic sols per estructura, sinó sobretot per punt de trobada, de passeig i del sempre desitjat vermut dels diumenges.

Aquest magnífic passeig amb plàtans i un aspecte acolorit seguint el model del passeig d’Alacant, convida al caminar pausat, a la contemplació de l’espai per on hom camina i a les converses més esplaiades. El senyor Rausell, promotor principal de l’Eixample Sud de la ciutat (1882-1886) potser va imaginar ja com seria, tanmateix pense que ha arribat a ser molt més. I encara més que hauria pogut estar. Però, comencem pel principi.

En aquest article analitzarem el passeig de les Germanies des de la creació, respectant les fases de construcció per resseguir cronològicament el creixement d’aquesta via. Així, hem dividit el passeig en la plaça del Quarter, el passeig de l’eixample sud, el passeig de Gómez Ferrer i el passeig de Lluís Belda. Tot i així, actualment i des de l’època dels anys 80 del segle XX, d’inici a final, el passeig de Gandia és denominat com a passeig de les Germanies.

PASSEIG DE LES GERMANIES – PLAÇA DEL QUARTER

Cap a l’any 1882 ja comencen les expropiacions de totes cases de l’anomenada Plaça del Quarter. Aquesta plaça es situava al començament del passeig, més o menys entre l’esplanada que coneixem ara quan creuem la passarel·la sobre el riu Serpis i la font situada a l’alçada de l’encreuament amb el carrer Major.

Començarem a reconstruir el passeig des d’aquesta plaça del Quarter, anomenada així, òbviament, pel quarter militar de les cavalleries que s’hi ubicava.

Però fins aquest moment, amb la desaparició de la plaça i la integració del lloc a l’actual passeig, l’espai concret que ocupava va rebre diferents nomenclatures, com es mereix un espai tan freqüentat, conegut i transitat. Ho vegem en la graella següent:

En un eix recte entre el Raval i la Vila, la plaça del Quarter era una de les tres places que existien fins a finals del segle XIX, quan s’executà el projecte d’eixample. En línia recta, s’anava de la plaça del Quarter a la plaça del Palau, ubicada davant mateix de l’edifici ducal, i a pocs metres, la Plaça Major, acabant el recorregut en la Seu col·legiata. També el seu emplaçament la feia ser un pas obligat entre el centre de la Vila i el Raval, que començava a l’altre costat de la plaça, entrant pel carrer dels Obradors o pels carrers de sant Ponç i del Forn. D’aquesta manera, la situació geogràfica convertí la plaça en un punt de gran tràfec humà i d’una forta pressió urbana.

A banda del quarter de les cavalleries militars, també aquesta plaça tenia la seu de la casa de pesos i mesures de la ciutat, una carboneria, la peixateria vella i la parada de carros per desplaçar-se a poblacions veïnes.

El 31 de juliol de 1836 hi ha un acord municipal per tal d’enderrocar el quarter que existia entre la porta de la Beata i la de Sant Doménec (AB-58). El motiu que s’al·lega és que així poden deixar la muralla lliure d’edificacions i defensar-se millor davant d’alguna eventualitat bèl·lica. L’acord es fa extensiu a la resta d’edificacions adossades al llenç de la muralla, que fa referència a les cases particulars, però en aquest segon supòsit les demolicions es paralitzen.

Però tot i això, sembla que cap a 1863, en l’antic convent de sant Roc i junt a la presó, existien unes dependències que encara feien les funcions de cuartel de fusileros.

L’anomenada plaça del Quarter, pel que fa a la morfologia, suposava la continuació de les esplanades d’extramurs, dels fossats i de les muralles, fins arribar al sud urbanitzat de la ciutat.

Com veurem un poc més avall amb els plànols de llicències d’obra, en el darrer segle i mig aquesta zona ha patit diversos vaivens urbanístics, que han acabat per configurar el que coneguem hui com l’entrada del passeig de les Germanies.

Així i tot, si ens fixem, podem preguntar-nos d’on ve la gran esplanada que encara existeix fins el començament de la passarel·la. La resposta és que tot ve d’aquella unitat independent que s’ha conegut també durant uns anys amb el nom de passeig del Cap Pastor o com a passeig de Sagasta.

Conservem a l’AHG unes fotografies realitzades entre 1922 que ens porten al moment de l’enderrocament de les cases de l’antiga placeta – que quedaven fora de la línia del projecte de reforma – i al dia de la inauguració del nou espai que s’aportava al modern passeig de les Germanies.

ANTROPONÍMIA, UN LLEGAT DEL SEGLE XIX

Fins a mitjans del segle XIX hi havia bàsicament tres formes de motivar la denominació d’un carrer: per tradició popular, fent referència al lloc que ocupava o els edificis que hi havia en aquest lloc, per exemple: carrer de l’Abadia, carrer de l’Hospital, carrer del Forn, Plaça de la Font o Plaça del Quarter; una segona motivació vindria per la direcció de la via, per exemple, carretera d’Albaida, avinguda de Beniopa, Senda de València, carrer de Barx, etc., i, en tercer lloc per influència de l’església cristiana, i en moltes ocasions amb substitució de noms popular, es batejaven els carrers (mai millor dit) amb noms de sants i verges: carrer de sant Salvador, plaça de sant Josep o carrer de sant Josep de Calassanç.

Els antropònims que fan referència a personatges il·lustres de la ciutat o del moment històric, per la seua rellevància política, social, econòmica, etc. van començar a Gandia a formar part del llistat de posibles candidats a nomenar carrers a partir dels Eixamples Sud i Nord. Encara podem trobar en aquests emplaçaments abundants noms de personatges que feren possible aquest eixamplament de la ciutat de finals del segle XIX i començaments del XX, ja siga perquè van ser els precursors d’aquest projecte, com Rausell o Vallier, o ja siga per ser propietaris dels terrenys on es va construir l’eixample, com Maldonado, Alfaro, París. Altres, van ser prohoms o celebritats del seu temps, com el propietari navilier, el marqués de Campo; els militars morts a la guerra del Marroc, Alcalà de Olmo i el caporal Pastor; metges il·lustres, com el doctor Gómez Ferrer, etc.

En les actes que recullen els plenaris d’aquells moments s’informa de la motivació concreta de la tria de cada personatge que, a mode de justificació, relata la vàlua o la relació d’aquell emèrit home amb la ciutat.

Pel que fa a noms de dones, sembla que s’ha de tractar a part. Sols sis dones reals tenen l’honor de tindre un carrer a Gandia, i totes a partir dels anys 80 del segle XX.

EL CAPORAL PASTOR

Al Padró del 1924 és quan apareix per primera vegada el nom de plaça del caporal Pastor, fent referència al que havia estat fins aleshores la plaça del Quarter, que ara coneguem com el primer tram del passeig de les Germanies (des de la passarel·la fins al carrer Major).

La curiositat ens porta a esbrinar qui fou el caporal Pastor i quin motiu el va fer mereixedor de tindre dedicada tan coneguda plaça.

Una pista ja ens la dona el fet que els republicans, en el llistat de l’any 1936 que eliminaren les referències religioses, monàrquiques i dretanes que apareixien en els carrers de la ciutat, van canviar el nom d’aquesta plaça pel mateix que té en l’actualitat, suprimint momentàniament aquest personatge del llistat de carrers de Gandia. Una vegada acabada la guerra, aquest primer tros de passeig torna a rebre el nom del cap Pastor, fins a 1979.

I és una història ben trista la que s’amaga darrere d’aquest nom, i no sé ara fins a quin punt manipulada o aprofitada, cadascú que jutge.

A les acaballes de l’any 1918, enmig de la guerra del Marroc (1909-1927), un jove gandià, Josep Pastor Gómez, va ser cridat a files. Tenia 18 anys i havia de fer el servei militar obligatori destinat a la guerra. Fill d’un industrial, sembla que son pare volia pagar a algun soldat de quota, és a dir, algun pobre que anara a la guerra en el seu lloc, com feien aquells que s’ho podien permetre. No se sap ben bé per què, ell mateix va anar a complir amb el servei, i ingressà al Regiment d’Enginyers de Zapadores.

L’11 de novembre de 1921 els seues pares reberen el telegrama que els anunciava que el jove caporal Pastor havia mort en combat, als 22 anys, uns dies abans.

«Certifico: Que José Pastor Gómez, Cabo de este Regimiento, hijo de Miguel y de Anita, natural de Gandia provincia de Valencia, el día 7 de Noviembre formando parte de la columna de el Excmo. Sr. General Don Federico Berenguer, salió avanzando con su compañía y, al coronar la meseta de Iguerman bajo un violento fuego enemigo, resultó muerto el Cabo José Pastor. Y para que conste expido el presente en Barcelona. Federico Bassa Formant, Comandante Mayor del 4º Regimiento de Zapadores».

El seu cos encara està soterrat al cementeri de La Concepció, a Melilla. A la seua ciutat natal se’l va voler recordar amb una plaça, una de les més modernes de la ciutat.

Una altra història és la del bust de bronze que li se va erigir en el moment just entre la mort de Franco i la democràcia. Sols va lluir uns pocs mesos a la plaça que encara duia el seu nom, ja que els canvis polítics de la transició van tindre a bé retirar-los (el bust i el nom) i, de moment, no està col·locat en cap lloc.

FONT: https://www.levante-emv.com/safor/2019/05/29/cabo-pastor-heroe-olvidado-13990155.html

LES CONSTRUCCIONS A LA PLAÇA DEL QUARTER, ABANS I DESPRÉS DEL PASSEIG

Entre els anys 1882 i 1935 es renoven la majoria d’edificis situats a l’antiga plaça, conformant-se així la fisonomia que coneixem ara del començament del passeig de les Germanies. Regirant entre els plànols de les llicències d’obra veurem com, paletada a paletada, van edificant-se uns moderns habitatges, a la vegada que els nous temps i l’ús recreatiu que tindrà el lloc a partir d’ara, duran a la instal·lació d’un quiosc de venda de menjar i begudes, una bunyoleria, alguns miradors a les cases – per veure qui va i qui torna pel passeig – i entitats bancàries, que també troben en aquest terreny el lloc adient per al seu negoci.

A partir de l’any 1882 , les cases canvien la mirada cap a la nova avinguda, i les façanes s’embelleixen amb balconades i miradors que s’aboquen al modern passeig. Per gràcia de l’Ajuntament, el corral dels seus habitatges, que fitava amb la muralla, s’havia convertit en la part millor de la casa. Això provoca que molts dels propietaris demanen el canvi en l’orientació de la façana cap al passeig burgés, ample i airejat.

Com a exemple, la imatge 01 correspon a la llicència d’obra del senyor Pelegrí Buigues (AB-1787/004), que viu a Calle de la Cruz (…) fachada posterior Plaza del Cuartel o Prado, en la qual sol·licita reconstruir i obrir portes i balcons al nou passeig.

Això mateix fa Blas Vita Vechia – l’any 1886 – l’amo de l’edifici destinat a carboneria que existia també en la plaça del Quarter, amb cantonada a la plaça del Tossal (IMATGE 02). La petita façana de sols planta baixa i una finestra es veu ampliada amb dues plantes més i una balconada. La reforma revaloritza clarament l’habitatge, a més de donar-li més llum i una millor qualitat de vida als que allí vivien.

El senyor Vita Vechia refà d’igual manera una altra de les seues propietats l’any 1888. Aquesta casa, que fins a eixe moment mirava a la plaça del Quarter número 7, va canviar l’orientació al passeig de les Germanies, on s’alçà una nova façana amb dues grans balconades. (IMATGE 03)

També els hereus del constructor Cristóval González fan la mateixa petició per reconstruir l’habitatge de la seua propietat, que fa cantonada entre l’anterior plaça, convertida ara en assolellat passeig, i un altre dels carrers nous de trinca, el carrer dedicat al senyor Vallier. (IMATGE 05)

ELS NOUS COMERÇOS DE LA ZONA

Prompte arriben els comerços típics per a un passeig: els quioscos de begudes i de menjars o els llocs de venda de xurros i bunyols. Aquests establiments tenen la funció de servir els vianants amb algun refrigeri i allargar i alegrar així l’estona. I encara que l’alegria siga una altra, les sucursals bancàries també van triar aquest lloc de la ciutat per a proliferar. Ho podem comprovar en els plànols que aportem (IMATGES 05-08)

El quiosc de venda de bunyols i xurros s’ubica concretament en la Calle de Chanzor esquina al depósito de pesas y medidas (Plaza del Cuartel). Molt prop, en la parte sur del mercado de verduras lindante con la casita de las pesas, també es demana la llicència d’obra d’un altre quiosc per a la venda de menjar i beguda. (IMATGES 05 i 06)

Un altre quiosc (IMATGE 07) que també sol·licita la llicència d’obra està situat concretament en el solar procedente del derribo de la antigua Pescadería Pública (…) al lado del actual kiosco de refrescos. També era coneguda com la peixateria vella, en contrast amb l’altra peixateria que existia en el carrer del mateix nom situat en la plaça Major. El promotor d’aquest quiosc proposa hermosear sitio tan céntrico de la población.

El que es sol·licita en aquest expedient és instalar un kiosco, para la venta de prensa (…) periódicos y novelas. Reforça la petició argumentant per una part que con ello se atiende a ayudar al desenvolvimiento de la cultura, i per una altra part diu que l‘establiment contribuirà a hermosear sitio tan céntrico de la población.
L’Ajuntament li respon que l’estètica del quiosc que s’aprecia al disseny del plànol no responde a tan céntrico lugar. Es de considerar además que dicho solar lo ocupan hoy los autobuses que hacen el recorrido desde esta ciudad a Onteniente y otras poblaciones, cuya situación en este lugar reune las mejores condiciones en beneficio del tránsito público y además, teniendo en cuenta el propósito de la Corporación de prolongar el Paseo, no puede ser conveniente conceder autorizaciones, que de hecho se opongan a él. Per tot això, no se li concedeix la llicència. Tota la raó tenia el senyor Ajuntament, perquè el propietari no es va esmerar gens en el disseny. Qui compraria un diari en lloc tan eixut i pocasolta? I a més, la parada d’autobusos, amb fums indesitjables, molestaria la tranquil·la lectura de l’home de sota la marquesina.

Així doncs, un lloc de trànsit de persones enfeinades en les tasques diàries, que acudien per tal de comprar peix, comprovar la justícia de les seues peses i l’equilibri de les balances, proveir-se de carbó per a cuinar i calfar-se, canvia radicalment l’ús, i es converteix en la zona més xic de la ciutat per a passejar i passejar-se.

L’aburgesament del lloc farà que ràpidament les entitats bancàries escullen aquest nou tram del passeig per instal·lar les seues sucursals. Al cantó entre l’antiga plaza del Cabo Pastor número 1, con fachada también a la Calle Vallier, es demana una reforma en la façana del Banc Comercial Espanyol. Actualment correspon al passeig de les Germanies número 9, cantonada amb el carrer Vallier número 2. (IMATGE 08)

És interessant la informació que ens aporta el funcionari municipal en resposta a aquesta llicència: s’autoritza l’obra per ser menor, però s’alerta el propietari que l’edifici està destinat a l’enderrocament, ja que es troba situat fora de l’alineació oficial del carrer Vallier. Aquest tema, i l’embull que es formà amb els veïns d’aquest carrer amb motiu de les noves alineacions, el tractem a l’article dedicat al carrer Vallier.

Altres cases i habitatges que veuen millorades les façanes que donen al passeig de les Germanies, com les que podem contemplar més avall, fan que esta via urbana dedicada bàsicament a l’esbarjo de la població siga atractiva per a la vista i agradable de transitar.

La façana de l’habitatge d’En Salvador Pallarés Estruch, situada en la Calle del Paseo de las Germanías, entre el repeso y la pescadería” / “Calle de Chanzor nº 2, també va contribuir a embellir el passeig. (IMATGE 09)

A més a més, la sol·licitud de llicència que presentà a l’Ajuntament per realitzar l’obra de millora, ens aporta a dia de hui informació molt valuosa per poder saber com estaven distribuïdes les construccions i quins n’eren els propietaris. Així, podem llegir a l’expedient que les fites són les següents: por la derecha entrando en edificio del Municipio, por la izquierda de Joaquín Company y por espaldas el muro de la ciudad. A continuación del edificio del Municipio tiene la casa que se trata un muro de fachada de 3 metros 60 cmts recayente al Paseo de las Germanías. És en aquest mur, que forma part de la muralla, on es vol obrir una porta de 2’80 x 1’40 m. 

En les imatges 10-13 veiem les cases que es reconstrueixen a la part inicial del passeig de les Germanies, tal com lluirien pocs anys abans de la Guerra Civil espanyola. Com podem contemplar en les façanes, la cura en els detalls ornamentals i la instal·lació de miradors cada vegada són més prolífiques. Aquest bon gust i refinament arquitectònic repercuteix directament en l’embelliment de la ciutat, a la vegada que demostra un poder adquisitiu notable, per part almenys d’una capa de la població gandiana.

LA HISTÒRIA FETA DELS XICOTETS DETALLS

I arriba un moment de forts canvis, just abans de la Guerra Civil. El creixement de la ciutat es visionava cap al sud, en direcció a la mar. Existia la idea d’unir la ciutat amb la mar, amb un bulevar que recorreria el vora-riu fins arribar al port. El passeig de les Germanies en la seua perllongació (l’actual passarel·la) rebrà més endavant el nom popular de passeig de les Brises, fent referència a l’aire que venia directament de la mar. Però el nom no es creà espontàniament, sinó que l’anècdota que l’originà val la pena de recordar-la. (AB-1760)

Enmig de la Guerra Civil l’hort dels jesuïtes i un grupet de cases adjacents són requisats i les cases enderrocades. Va a terra el mur que dona al passeig de les Germanies, tan renovat i adecentat en els darrers temps, i que separava l’hort i les cases del carrer nou. Hom fa una escala per baixar-hi a l’hort jesuític per aprofitar les terres. Aquest fet té conseqüències anys després: la paret assegurava l’hort i certes cases contígües, que també desapareixen en l’ensorrada, i tot rutlla d’aquella manera fins que, acabada la Guerra i instaurat el règim franquista, els jesuítes recuperen el seu hort i, de passada i com aquell qui no vol, refan la paret i ocupen, sense adornar-se’n, aquells espais de les cases esmentades. Lògicament, els propietaris no hi renuncien, i volen el seu terrenet, ara amb tantes bones vistes i tan ben situat en aquell inici del passeig, a tocar del riu, entrada a la ciutat ducal.

La brega dura fins que l’Ajuntament decideix de quedar-se l’espai , expropiant-lo, i aprofitar-lo per eixamplar el rutilant passeig.

Però, i la moneda? I els dinerons? Mals temps per als cabals. Com ho fem? Cal crear un nou impost. Cavil·len. I ve la solució: que paguen els de sempre, però allarguem-ho, que necessitem molt. I això fan: pagaran tots els que viuen mirant al passeig, o sia, des del número 1 fins al cine Serrano. Que passen per caixa! Aquestes decisions no consensuades porten reclamacions justes del personal: per què he de pagar “jo” allò del que no fruïsc ni hi tinc cap interés? O, per què no paguen tots els vilatans? Serà més just, no?

Però l’Ajuntament tenia guardada la millor basa: els cobrarà per sentir la brisa del mar, ja que gaudien d’un aire sa i pur, que millorava les condicions de les cases i dels seus habitants i els arribava gràcies a l’enderrocament, endreça i millora d’aquest tram de passeig.

Els veïns contribuents van recórrer l’impost i el recurs el va presentar davant l’Ajuntament justament una persona que estava considerada desafecta al règim, que de forma irreverent va denominar el gravamen: impost de la Brisa marina.

Entre els gandians la broma va ser de traca i la denominació popular va fer fortuna. Altrament, les autoritats del moment, que no admetien moltes bromes, condemnaren al desterrament (durant 10 anys!) el brillant autor de l’ocurrència.

Tal volta els gandians hauríem de fer un recordatori d’aquells atrevits assaltadors d’horts gràcies als quals hui gaudim de la brisa marina. No us sembla?

LES NOVES MODES NEOCLÀSSIQUES ES FAN PRESENTS

Un dels primers grans edificis de pisos es construeix en aquest emplaçament emblemàtic i modern, concretament en el nº 12 de la calle del Cabo Pastor. Potser és gràcies a la sort, potser perquè el propietari és el mateix i estima el seu habitatge, ara encara podem contemplar-lo al passeig de les Germanies número 3.

Com he assenyalat, el propietari que promou l’obra l’any 1934 és Cayetano García Castelló, farmacèutic, avantpassat del propietari actual de la farmàcia situada als baixos.

Una altra curiositat referida a aquest edifici és que la seua construcció fa desaparéixer un carrer sencer i emblemàtic del Raval, l’antic carrer Sant Ponç. Deixarem ací penjada la imatge del plànol que acompanya la sol·licitud d’obra nova, i contarem la història del carrer desaparegut quan parlen de l’actual carrer de Sant Ponç.

PASSEIG DE LES GERMANIES

SECCIÓ DE L’EIXAMPLE SUD

En contraposició amb els desgavells urbanístics que hem constatat fins ara i que afectaven la reforma de finals del segle XIX i començaments del XX al primer tram del passeig, l’escomesa d’aquest segon tram serà molt més tranquil·la, però igual d’interessant.

Al Projecte d’Eixample Sud de Gandia (1882) signat per l’arquitecte municipal José Pedrós Ortiz (AB- 1755/010) comprovem que l’ampliació de la ciutat és desde enfrente la expuerta de Santo Domingo hasta la (…) Carretera de Albayda.

Ampliem la informació amb els apunts de la pàgina 12 del mateix Projecte, que fan referència a l’Avenida del Paseo de las Germanias, tot i que també explica a les pàgines 46-47 que es coneix com a Gran Avenida del Prado.

En tot cas, l’apartat de la retolació dels carrers (pàgines 48 i 49 sic) es confirma el nom actual de passeig de les Germanies.

Ens hem de situar ara entre l’encreuament que forma el passeig de les Germanies amb la sortida del carrer Major i l’entrada amb el carrer de Vallier i acaba en l’avinguda d’Albaida, a l’altura del Teatre Serrano.

EXPEDIENTS D’OBRA DEL TEATRE SERRANO

Per tal de conéixer millor com va ser tota la inacabable obra del Teatre Serrano, he consultat a l’AHG totes les llicències d’obra i de reforma que he m’he trobat. Podem dir del Teatre Serrano que ha estat un edifici que encara no ha acabat de reformar-se. Les obres han estat contínues, i si la darrera remodelació – entre els anys 1995 i 2006 – ens va semblar eterna, no es perdeu el regiment d’obrers que hi han passat al llarg d’un segle i un quart de vida.

El primer expedient que trobem és el corresponent a la signatura AB-1792/012 (AHG), amb data de 10 de juny de 1901, i el presenta el senyor Silvestre Furió Garcia, en qualitat de promotor de l’obra. Reproduïsc el títol del document i la descripció de la situació del solar que ve relatada:

FINALITZACIÓ D’OBRES DEL TEATRE SERRANO, SOL·LICITUD DE LLICÈNCIA D’OBERTURA.

“… al final del Paseo de las Germanías y al final de la Carretera de Albayda a Gandía”, “… en unos terrenos propios del señor D. Luis Vallier, situados al final del paseo de las Germanías y limítrofes a la carretera del Estado de Albayda a Gandía”.

Com veiem, es demana la llicència d’obertura per a un teatre-circ situat al mateix lloc que ocupa ara el Teatre Serrano, tot i que la façana lateral era més curta, com veurem més avant. L’adreça correspon en l’actualitat al passeig de les Germanies, 29 cantó amb el carrer de Sant Vicent Ferrer, 5A.

És interessant també la informació que ens aporta aquest document en relació a senyor Lluís Vallier, com a propietari primer de les terres, i al promotor de l’obra, que és i serà durant molts anys Silvestre Furió García.

A continuació, encara que la sol·licitud de la llicència no aporta plànol, ens explica l’obra que ha realitzat per tal que li siga atorgada la llicència d’obertura:

“… he construído por mi cuenta un teatro circo de mampostería y madera para unos mil espectadores, cuyo edificio reune condiciones de solidez y las necesarias de estética y viene a llenar una necesidad en esta población, (…) a parte de estar formado por un jardín en su entrada ó vestíbulo-graderío de entrada general, pista a cuyo alrededor se encuentran los palcos con desahogados pasillos, aprovechando el centro de aquella cuando los espectáculos sean líricos o dramáticos para colocar trece filas de butacas con pasillos central y laterales, cuenta con un escenario espacioso y ocho cuartos o dependencias para los actores o artistas” / “… autorice la apertura al público (…) teniendo el propósito de inaugurarlo con funciones lírico-cómicas del repertorio antiguo y moderno, a cuyo fin he contratado una compañía que dará un corto número de representaciones”.

En la inspecció que fa l’arquitecte provincial, aquest li respon que l’escenari és bastante elemental i que està construït amb fustes. Així i tot, signa la llicència d’obertura, però amb la condició de passar revisions periòdicament, per garantir la seguretat.

El mateix any 1901, però al mes de novembre (AB-1792/021), el mateix promotor demana construir una VORERA LATERAL DEL TEATRE SERRANO.

“… en la acera izquierda y al extremo del Paseo de las Germanías, al linde de la carretera de Albaida a Gandía (…) para preservar las obras y en beneficio de la carretera misma, sería conveniente se autorizara para construir en toda la fachada lateral del edificio la acera necesaria con su correspondiente rastrillo”.

Les obres continuen el 1912, amb unes REFORMES INTERIORS DEL TEATRE SERRANO (AB-1792/135), en les quals el senyor Silvestre sol·licita pagar la llicència d’obra a posteriori d’haver realitzat l’obra:

“… ha introducido varias reformas, así en los palcos como en las galerías, habiéndolo dotado la sala del cielo raso de que carecía, fortificando y consolidando las paredes”.

Seguint les modes que s’imposaven, i perseguint la funcionaliat també, el 1919 (AB-1793/030) hi ha una sol·licitud per a la instal·lació d’una MARQUESINA a les portes del Teatre Serrano. El senyor Silvestre Furió García demana poder construir en la fachada de la taquilla del Teatro Serrano (…) una marquesina de hierro y zinc (…) con un saliente de dos metros y una extensión de construcción de tres metros liniales.

Un altre fet rellevant és que en aquest document apareix per primera vegada el nom de TEATRE SERRANO.

Malauradament, el plànol que apareix en aquesta sol·licitud no és el de l’anunciada marquesina, sinó que correspon a una cartellera situada al passeig de les Germanies i que anunciava les pel·lícules del cinema Royalty. Interessant, sens dubte, però no sabem què se n’ha fet dels plànols de la marquesina.

I ara sí, finalment trobem l’any 1921 la sol·licitud, del mateix senyor Furió, per a construir la façana del Teatre Serrano, tal i com la conservem encara a dia de hui.

No li falta detall al plànol, i la filigrana de les reixes forjades que apareixen decorant el terrat és una meravellosa virgueria del delineant. La influència modernista és innegable, amb els colors en les rajoles de les finestres, les formes arrodonides de les portes, les balustrades treballades i els remats amb formes naturals. Si ara fa goig, ens podem imaginar com seria amb les cases modernistes que a principi de segle tenia també als voltants.

I quatre anys més tard, el 1925, trobem una altra sol·licitud, sense plànol, per colocar una marquesina de plancha ondulada y armaduras de hierro, el la fachada recayente a la calle de San Vicente Ferrer (…) de la casa de su propiedad, Paseo Germanías, 29. (AB-1795/032)

La façana lateral del Serrano, la del carrer sant Vicent Ferrer, incorpora una casa per tal d’ampliar la zona de camerinos i incorporar una eixida d’emergències al local. Tot i que el plànol no reprodueix en aquest cas la decoració de la façana, en l’actualitat encara podem observar, en el mur llis del lateral del Teatre, la façana ornamentada d’una casa, just en el lloc de l’eixida d’emergències. (Plànol CE-126, de 1926)

I a la tercera marquesina, va la vençuda. La signatura AB-1798/006, de l’any 1927, sí que conté un plànol de la marquesina que el senyor Silvestre ara vol instal·lar al passeig de les Germanies, a l’entrada del seu teatre.

“… construir una marquesina con velas y tela y entramado de hierro, con arreglo al plano que acompaña, frente a la fachada del Teatro Serrano”.

I en aquest cas l’arquitecte municipal també presenta les seues al·legacions:

“… se considera una comodidad para el público la construcción de dicha marquesina, pero entiende es excesivo el vuelo de dicha marquesina que invade todo el arroyo lateral por lo que propone sea modificado dicho vuelo quedando reducido a dos metros como maximum (…). Se puede construir sin necesidad de colocar columnas en el paseo central, por lo que se propone se modifique su estructura a fin de evitar dichos apoyos colocados en la vía pública”.

El propietari modifica els plànols i en lloc de columnes col·loca tensors en la façana per penjar la marquesina, però l’amplària no la modifica a 2 metres, i segueix sent de 8’90 metres de volada.

EL CASINO DELS CAÇADORS

A l’esquerre entrant del Teatre Serrano podem trobar el Casino dels Caçadors, un dels llocs més concorreguts de la ciutat. Tot i que no hem trobat cap plànol de la façana, sí que podem fer-ne saber com era per dins. Ple de gent a l’hora del vermut, amb platets d’ensaladilla o de gambeta; al berenar, fent les partides de dominó o de cartes ,i, quan es plegava de la feina, amb els xatos de vi dels treballadors, comerciants, banquers, industrials… tots democràticament repartits i amb els llocs estratègicament assignats.

En aquest plànol (AB-1800/068, de l’any 1929), observem la reforma en la distribució interior del famós Casino dels Caçadors que sol·licita la propietària, Na Dolores Rojas, vídua de Cristóval Almel·la. L’establiment tindria hui l’entrada principal al número 19 del passeig de les Germanies ( nº 15 del Paseo de las Germanías, donde está instal·lado el Casino de Cazadores, segons llegim a l’expedient). Les parets interiors o envans dibuixats amb tinta groga fan referència als murs que es volen eliminar, i els dibuixats en roig, a aquells que es volen construir en la reforma.

Per altra banda, també podem vore com el Casino, encara que no ocupava la zona cantonera de la parcel·la, sí que tenia finestra al carrer de Moran Roda.

ALTRES JOIES DEL PASSEIG

Les obres iniciades amb l’ampliació del passeig de les Germanies i la perllongació d’aquesta via dins del Projecte de l’Eixample sud, coincidiren temporalment amb moments de bonança econòmica, barrejats amb certs aires de progressisme cultural. Així, d’alguna manera l’eixample de la ciutat es veu afavorit per una major inversió en la construcció i en habitatges influïts pel moviment anomenat Modernisme, aplicat tant a l’art com a l’arquitectura com, fins i tot, a una forma de vida.

Evidentment, tot mirant els elements constructius externs, notem traces d’aquest modernisme a tot el Passeig: decoracions florals, tant en les façanes com en els remats de finestres, portes i balcons; ús de reixats amb filigranes, de fusta o de pedra; aparició de la ceràmica colorida per decorar façanes, i, en general, un munt d’elements embellidors que ompliran els nous carrers de Gandia amb un toc d’elegància, burgesia i modernitat.

LA CASA D’EN JOSEP TARRAZAGA COLOMER

Un bon exemple de la nova manera de construir de començaments del segle XX, que pren com a punt de partida el benestar i l’ornamentació, és aquest edifici de Josep Tarrazaga Colomer, de 1928. En l’expedient d’obra apareix situat en las casas nº 2 y 4 del Paseo de las Germanías, i actualment encara el podem identificar amb número 10 del passeig de les Germanies, cantonada amb el carrer Major, 66.

Un altre element singular que trobem relacionat amb aquesta construcció és que pocs anys després, en la signatura AB-1800/005, llegim com el propietari demana en aquesa ocasió establecer desagüe de aguas pluviales y del servicio doméstico (…) a una acequia que discurre por la acera de enfrente, por dicha calle Primo de Rivera. I dic que és singular perquè els que tenim ja més de cinquanta anys encara recordem la séquia que recorria tota la banda dels números senars del carrer Major, i que continuava pel carrer Vallier, fins que prenia un to negre i una pudor intensa quan recorria el carrer dels Pellers, on encara moltes cases en conservaven l’ofici.

No m’hi puc estar d’incloure ací un preciós plànol, que correspon a la sol·licitud que fa el senyor Manuel Bruno Lajara, antic propietari de la casa número 4 del passeig, per a la instal·lació d’una marquesina.

“… colocar una marquesina fija a la pared, por permitirlo la anchura de la calle, en la cual hay otra fijada, cuyas dimensiones se marcan en el adjunto diseño”.

El propietari explica a la sol·licitud que ja existeix una altra marquesina semblant al carrer, i segurament fa referència a la que hem vist anteriorment del senyor Blas Vita, situada a la plaça del Quarter, uns pocs metres més enllà.

En el cas d’aquesta marquesina, la casa on està situada correspon a la que acabem de veure en la signatura AB-1799/097, però uns trenta anys abans, en 1894.

La delicadesa del dibuix, la reproducció de l’ornamentació modernista i, sobretot, aquest homenet amb el peu recolzat a la paret, em sembla prou per reclamar una estàtua per al delineant.

LA CASA D’EN JACINT BUADA MORANT

L’any 1933 és la data de construcció d’aquest habitatge, propietat del comerciant Jacint Buada Morant, que com a bon burgés es trasllada a viure a la nova zona de la ciutat. En aquell moment la casa està situada al nº 30 del Paseo de las Germanías.

L’EDIFICI AUSIÀS

Una altra joia enderrocada el 2006, amb tots els permisos municipals, és la corresponent a l’edifici Ausiàs, conegut així per la sastreria que hi havia en un principi, després reconvertida en botiga de roba de referència.

PASSEIG DE LES GERMANIES

SECCIÓ GÓMEZ FERRER

EL DOCTOR GÓMEZ FERRER

En el Padró de l’any 1924 ja apareix aquest tercer tram del passeig de les Germanies anomenat com a passeig del doctor Gómez Ferrer. Ara us faré cinc cèntims de qui era aquest personatge.

Ramon Gómez Ferrer nasqué a la ciutat de València el 1892, estudià medicina a la facultat de València i les traslladà a Madrid per fer el doctorat. La seua tesi, L’herència orgànica considerada des del punt de vista de la higiene, ja estava relacionada amb el treball que tota la vida dugué a terme, és a dir, la importància de la higiene en el camp de la sanitat i sobretot en les malalties de la infància. Fou el primer catedràtic de la Universitat de València en ocupar la plaça de Malalties de la Infància. Des de la seua posició va realitzar una gran tasca docent i clínica, i va introduir al País Valencià les pràctiques pediàtriques més avançades de l’època i fou també un reeixit estudiós de malalties respiratòries com la tuberculosi.

No tenim dubte que seria un metge realment conegut i respectat a l’època, ja que la seua mort es produí l’11 de juny de 1924, i el padró de Gandia del mateix any ja li dedica el tram més novedós del passeig de les Germanies.

EDIFICIS PER AL RECORD

És en aquest tercer tram del passeig de les Germanies on es construiren les cases unifamiliars més significatives de l’època modernista i les primeres mostres del neoclassicisme. La petita burgesia comercial, professional i industrial de Gandia prengué possessió d’aquest nou eixample als afores de la ciutat, però a la vegada molt proper al centre i totalment nou, per construir un barri residencial de cases amb jardí, decorades amb el millor gust de l’època.

LA CASA D’EN FERRAN PÉREZ MARTÍ

El propietari Ferran Pérez Martí comença la construcció, l’any 1922, d’una de les cases més grans d’aquest tram de passeig. Situada, segons la llicència AB-1793/063, en la Prolongación del tramo último del Paseo de las Germanías y Carretera de Albaida a Gandia, ara la podríem contemplar número 31 del Passeig de les Germanies, fent cantonada amb el carrer de Sant Vicent Ferrer, 2. Malauradament, va ser enderrocada l’any 2001 per tal de construir un edifici d’habitatges.

En el seu moment l’obra es paral·litzà, no sabem el motiu, i va reprendre la construcció a finals de 1925, quan En Ferran Pérez Martí demana la Terminación de la obra interrumpida del edificio nº 31 del Paseo de las Germanías, hoy Avenida de Gómez Ferrer.

LA CASA D’EN JOSEP SALINAS SEMPERE

Un dels exemples més representatius de la moda modernista és la casa de Josep Salinas Sempere, construïda l’any 1925. Com podem observar al plànol de la façana, es tracta d’una casa d’una planta, amb una decoració amb totes les característiques del modernisme, i una reixa lateral que donava accés al gran jardí.

Actualment, la casa estaria situada al passeig de les Germanies 58-60, però molts gandians encara recordaran el seu enderrocament a finals dels anys 80 del segle XX, i ara els seus terrenys estan ocupats pel que es coneix com l’edifici de la piràmide o l’edifici de l’aspirina.

LA CASA D’EN VICENT ROS PLANAS

En Vicent Ros Planas,construí la seua casa al final del Paseo de las Germanías, lindante con el ferrocarril de Alcoy a Gandia, ara, passeig de les Germanies, 48-50.

Tot i que la construcció també data de 1925, l’estil està totalment allunyat del modernime. El podem definir com un incipient neoclassicisme, on destaquen les columnes de doble base, el frontó partit, les línies rectes i les reixes de les balconades sense filigranes, amb un dibuix geomètric.

LA CASA D’EN JOSEP RIBES CERDÀ

Aquest és un dels plànols més bonics, i com a tal es conserva fora del seu expedient original, amb el tractament adequat que cal fer-ne per una millor conservació. Aquests tipus de plànols especials per la seua vàlua són catalogats amb la signatura CE, de l’AHG, seguida del número corresponent. En aquest cas, la sol·licitud de llicència d’obra nova que presenta el senyor Josep Ribes Cerdà, el 27 de maig de 1929, la trobem sota la signatura AB-1800/046, tot i que els plànols estan guardats en la secció corresponent amb la signatura CE-94.

De Josep Ribes Cerdà sabem per la llicència que era veí de Gandia, es dedicava al comerç i estava casat.

Per ser una zona nova de la ciutat, acabada de parcel·lar, l’Ajuntament de Gandia demanava als propietaris un plànol d’ubicació concreta a escala. Així, junt al plànol de l’habitatge apareix el plànol de situació de la parcel·la, que com veiem està al centre mateix del tram de passeig entre el carrer de Sant Vicent Ferrer i el Ferrocarril d’Alcoi.

LA CASA D’EN VICENT PALMER RIPOLL

A la vorera d’enfront de la casa del senyor Josep Ribes, construiex el seu habitatge En Vicent Palmer Ripoll. La parcel·la actual, segons el plànol d’ubicació que acompanya la llicència, correspon al número 54 del passeig de les Germanies. Aquesta sol·licitud d’obra correspon a la signatura AB-1802/072, presentada a l’Ajuntament quatre dies abans de la proclamació de la II República espanyola, el 10 d’abril de 1931.

Malauradament, l’edifici del senyor Palmer no es conserva en l’actualitat, però si algú encara recorda com era abans del seu enderrocament, no li fallarà la mermòria si pensa que la casa tenia una planta més. I és que, com recull la llicència, després de començada l’obra el propietari demana variar els plànols per afagir un tercer pis. No sabem si al final va presentar nous plànols, però sols es conserven els de l’edifici amb planta baixa i dos pisos, tot i que en la realitat en tenia tres. (Plànols, CE-95)

EL CENTRE FINANCER DE LA CIUTAT

Gandia, entre finals del segle XIX i principis del XX va convertir-se en el centre comercial de la comarca de la Safor i, més i tot, de les comarques centrals. La facilitat que proporcionava la comunicació i els desplaçaments amb el ferrocarril, feien que els ciutadans de comarques veïnes, com les Marines, el Comtat, la Costera o l’Alcoià, tingueren el seu proveïdor comercial en la ciutat de Gandia. I hem de pensar com havia canviat Gandia amb els eixamples, tant sud, en la zona del Prado, com el del nord, en la part de l’estació. Una ciutat moderna, amb un preciós i nou passeig, ple d’arbres i brisa marina, nous comerços, bars, teatres i cinemes. Tota una capital.

El passeig de les Germanies ràpidament fou on es situaren els bancs del moment. El Banco Hispano Americano situa la seua sucursal a Gandia al nº 25 del Paseo de las Germanías, cantó Calle de Moran. L’apoderat és Julià Sànchez Sànchez, que sol·licita fer unes reformes interiors i de façana, l’any 1930, com trobem a la sol·licitud AB-1801/036, que no inclou plànol.

El mateix ocorre amb la casa nº 26 del Paseo de las Germanías y la recayente a la calle de San Frañncisco de Borja, la qual el 1931 és sotmesa a unes reformes interiors i de façana per condicionar-la com a CAJA DE PREVISIÓN SOCIAL DEL REINO DE VALENCIA.

PASSEIG DE LES GERMANIES – TERCER TRAM

Arribem ara a l’últim tram del passeig de les Germanies on no es construirà abans de la Guerra Civil espanyola – que com hem apuntat és la data topall d’aquest treball. Però volem destacar que sí que va haver un projecte abans de la Guerra per a construir un institut en aquest lloc, concretament en l’encreuament entre l’actual avinguda de la República Argentina i el passeig de les Germanies, en la coneguda encara ara com la redona de Crist Rei.

El tram de passeig que després de la Guerra continuaria desenvolupant-se entre l’avinguda de la República Argentina i el carrer Primer de Maig, va rebre en els anys de postguerra el nom d’un dirigent falangista de Gandia, el doctor Luís Belda, del qual tenim poques dades més, sols que encara una falla recorda la seua memòria, contradient així la llei de la memòria històrica i emparant-se en la barroera excusa de “sempre s’ha dit així”. (Tot i que eixe “sempre” té data d’inici -falangista-).

Bé, tornant a l’edifici que ens ocupa ara, es tracta de l’estimat Institut de Segon Ensenyament Ausiàs March, per a la construcció del qual es presentà llicència d’obra l’any 1934. Expliquem ara com va anar la història.

L’INSTITUT AUSIÀS MARCH

Des de l’any 1975, quan va ser inaugurat l’Institut d’educació secundària Maria Enríquez, l’Ausiàs March va passar a ser conegut pels estudiants i la gent en general com l’institut vell.

I tan vell, els primers plànols van ser presentats per llicenciar l’obra l’any 1934, com veiem ressenyat en el plànol CE-132. Però aquest projecte no arribà a realitzar-se. Arribà abans la Guerra Civil que el començament de l’obra, que va haver d’esperar nou anys més.

I, clar, l’any 1943, en plena postguerra, els plànols s’adequaren a la minsa economia del moment, i els materials s’abaratiren. Els grans finestrals i les columnes que apareixen al plànol de 1934 desapareixen, i trobem una façana molt més sòbria i funcional.

Per les dates, la construcció de l’institut Ausiàs March és posterior a la data final que abraça aquest treball, però no he pogut evitar incloure’l, potser per ser exalumna, o potser perquè fa poc que va ser enderrrocat, quasi totalment, i sols ens queda la façana, que encara podem identificar amb el plànol de 1943 (CE-57).