CARRER ALFARO

ETIMOLOGIA: L’ANTROPONÍMIA COM A RECONEIXEMENT

PER QUÈ CARRER ALFARO?

Per donar resposta a aquesta qüestió hem de comprendre com fou creat el carrer. I fou a través del Projecte d’Eixample Nord de Gandia, executat entre els anys 1878 i 1884 (teòricament, tot i que en la pràctica s’allargà un poc més en el temps, podríem dir que fins a principis del segle XX). En aquest moment es reclassificaren tots els solars que envoltaven l’estació de trens de Gandia, els trens que en aquell moment cobrien rutes de comarques centrals, cap a Alcoi i Carcaixent, i comarques del sud, cap a Dénia, vertebrant així les comunicacions entre el territori valencià central, amb una abundant producció agrícola.

Aquesta requalificació de sòl feu que el que abans eren horts de terratinents locals, com el senyor Ceferino Alfaro, es convertiren en solars edificables, en un entorn tant temporal com geogràfic de creixement urbanístic. En aquests terrenys del senyor Ceferino Alfaro, que esdevingué així constructor, s’alçaren els primers edificis de quatre plantes que foren destinats a pisos.

El retrat que podem fer de les persones que adquiriren aquests habitatges, en propietat o moltes vegades de lloguer, és de parelles joves, on segurament ell treballava als ferrocarrils, que sent de Gandia o de fora emprenien en aquest nou barri, de carrers nous, amples i amb claveguerams i enllumenat, una vida nova.

Com podem observar al quadre onomàstic inicial, on es consignen els noms que hem trobat que anomenaven aquest carrer en un o altre moment, apareix inicialment com a carrer del camí de la Mar: Calle del camino del Mar (10 metros) – AB1755/008, Projecte de l’Eixample Nord, 1878-1884.

Aquesta nomenclatura respon a una forma descriptiva de fer referència a la via pública que està projectada encara sobre el plànol del nou barri de l’estació. Una vegada el carrer està realitzat, rep el nom primer de Carrer d’Alcalá de Olmo. Cinc anys més tard el senyor Alcalà de Olmo serà canviat d’ubicació i el carrer Alfaro prendrà ja el nom amb el qual el coneguem actualment.

El procediment en la selecció de noms del carrer ens fa intuir com fou avançant l’obra de l’eixample de l’estació i, a la vegada, com coneixien els gandians les seues terres i els seus propietaris. Un carrer primerament dedicat a un homenot gandià (Alcalà de Olmo) va canviar de nom ràpidament per anomenar-se carrer Alfaro. Per què?

D’entrada pense en dos possibles raons: una, que el mateix senyor Alfaro demandà el reconeixement a les seues terres i a les seues construccions i reclamà que es posés el seu cognom a la via. En segon lloc, pot ser que la població en general conegués el carrer ja com a Alfaro, fet que les terres i els horts ja rebrien d’antic aquest nom, i en aquest cas la tradició popular va fer que es conservés la denominació.

Fet i fet, al padró municipal de Gandia de 1889 ja apareixen els dos antropònims il·lustres de l’època als carrers com actualment els coneixem.

Però, els temps passen i les memòries són curtes, i del senyor Alfaro potser ja no se’n recorda ningú. De tota manera, sempre queden ments curioses que es preguntaran … i espere ara poder respondre amb el que superficialment he pogut esbrinar.

CEFERINO ALFARO RUIZ

Com altres famílies benestants de Gandia, la família Alfaro era la propietària de terres agrícoles als voltants de la ciutat. Les partides properes a l’estació de trens i cap al mar eren les més abundants. I sembla que no els anà malament com a terratinents, ja que també el trobem com un dels membres capitalistes fundadors de la Caja de Ahorros de València, com podem llegir a la Revista de Gandia del 4 d’agost de l’any 1900. Entre la relació de personatges patrons de la Caixa d’Estalvis, Ceferino Alfaro Ruiz i el seu fill Luis Alfaro Peña tenen una aportació conjunta de 300 pessetes.

Sembla que la sort els vingué de cara, i en el moment on l’agricultura deixava pas al comerç en una Gandia en creixement, aquest mateix creixement urbanístic els beneficià i els tocà amb la vareta màgica de la requalificació de terrenys: de sòl rústic a sòl urbà. I així fou com el senyor Ceferino Alfaro (o Seferino, com trobarem a molts expedients) es convertirà en un ric constructor, farà el salt a València i en pocs anys tindrà un edifici al carrer Velázquez de Madrid, on morirà l’any 1919.

Aquest edifici, fotografiat entre 1915 i 1920, és on visqué a Madrid el senyor Alfaro. Ubicada concretament al número 62 del carrer de Velázquez. Sabem quan va morir perquè trobem una necrològica a la publicació madrilenya El Sol, del 17 de juny de 1919, on es fa la següent ressenya:

Si ampliem un poc, podem llegir:

LES CONSTRUCCIONS DEL CARRER ALFARO: EDIFICIS DE LLOGUER PER ALS FERROVIARIS

Un barri nou, el barri de l’Estació, pren forma amb els primers carrers edificats. I els edificis de pisos comencen a donar servei a les joves famílies que venen a Gandia a treballar als ferrocarrils. No saben si la feina és fixa, així que en un primer moment la necessitat que presenten és poder llogar un pis prop de la feina. L’ull econòmicament àvid del senyor Alfaro no deixa passar la oportunitat d’oferir-los allò que demanen, i construeix un dels primers edificis de Gandia dedicats majoritàriament al lloguer. Pisos nous, ventilats, amb bany i amb servei de clavegueram. Un gran edifici que té façanes a tres carrers, entre las calles del Mar, Alcoy y Alfaro, com s’especifica a la sol·licitud d’obra. Actualment, l’edifici encara el podem contemplar en la doble cantonada entre el número 21 de l’Avinguda d’Alacant, els números 1-3-3A i 5 del carrer del Magistrat Català i el número 28 del carrer Alfaro. El solar sobre el qual es construí era d’en Ceferino Alfaro, tot i que el promotor de l’obra fou Vicente Crespo Tarazona.

Un altre fet curiós és que el partit socialista de Gandia, creat pels ferroviaris en una època primerenca del socialisme mundial, va ser gestat en un d’aquests pisos. Però tractarem aquest tema quan parlen del carrer del Magistrat Català, que era el carrer on tenia el pis el senyor Domingo Alegre, primer president de l’associació política a Gandia.

ALTRES EDIFICIS DEL CARRER ALFARO

Hem de tindre en compte tot això que sabem del canvi del nom del carrer per poder trobar les llicències d’obra nova o els permisos de reformes de façana que ens donen a conéixer les construccions habituals d’aquesta nova zona de la ciutat. Així, trobem que les llicències anteriors a l’any 1889 anomenaran el el carrer com a carrer del Mar o carrer d’Alcalà de Olmo.

Les primeres construccions que trobem són de l’any 1883, en concret tres expedients de propietaris que es refereixen uns a les obres dels altres per poder ubicar concretament la seua parcel·la. Així, la senyora vídua de Miguel Doménech ens diu que la seua casa està “al linde de D. Salvador Codoñer i José Alcoyá” (AB-1787/131, de 1883). Al temps, el senyor Salvador Codoñer ens diu que vol construir una altra casa “en el Prado de Valencia, al linde con otra casa de su propiedad” (AB-1787/129).

Les referències d’aquestes obres també ens donen pistes molt valuoses per a situar llocs ja desapareguts: el senyor Cipriano Oltra Castelló, l’any 1883, vol edificar en el solar de l’antic trinquet, com ell mateix explica a l’expedient AB-1787/161.

Entre els anys 1884 i 1885 es continua omplint el carrer de cases, per a l’ubicació de les quals els propietaris ens donen també altres pistes de noms antics de llocs de la zona que s’han perdut. A l’expedient AB-1788/019, el propietari Luis Albiñana Benedicto concreta que vol construir en el “Prado de Valencia contiguo a la expuerta de San Luis (…) huerto llamado de Queco (…) lindante con la carretera de 2º orden de Silla a Alicante”.

I confirma tota aquesta retafilada de topònims el seu veí Juan Bautista Lloret i Ballester, qui afirma que ell construirà “… en el Prado contiguo a la expuerta de San Luis (…) situado en el Prado de Valencia y huerto llamado de Queco” (AB-1788/017, de 1884).

I així sembla no tindrem cap dubte per saber on tenen la casa. Però per si de cas encara no sabem ubicar-la, el mateix any 1884 (AB-1788/095) el propietari Antonio Llopis també marca l’emplaçament del seu solar en el “Prado de Valencia, al linde de la carretera del litoral (…) lindante con la carretera de 2º orden de Silla a Alicante Km. 56 Hm. 1“.

Un any després dels permisos de totes aquestes construccions, l’any 1885, trobem l’edificació de la senyora Ana Mas. Aquesta casa és molt peculiar perquè té una façana a l’actual número 43 de l’Avinguda d’Alacant i la posterior al carrer Alfaro, 42. Serà rellevant, com hem dit, aquesta construcció, perquè els propietaris de la Ford, en la construcció de l’edifici de la T.A.S.A. hi incorporaran part d’aquesta casa de la senyora Mas, que els vendrà una part de la façana que recau al carrer Alfaro. Els plànols de la casa que va construir la senyora Ana Mas són els que podem trobar a l’expedient AB-1788/108:

UN ANTROPÒNIM MÉS

Com hem vist, en aquest carrer tenim un altre exemple de la moda que començà a finals del segle XIX i en gran part continua a dia de hui: donar visibilitat als prohoms de la ciutat adjudicant-los una vida quasi eterna en la vida dels carrers. Realment no ens queden ells en la memòria, no sabem posar-los cara, però sí que sabem els seus noms. El senyor Ceferino Alfaro Ruiz és part de la Gandia actual.

NOTA AL PEU: TOTS ELS PROHOMS SERAN AIXÒ, PROHOMS…