Carrer de Sant Francesc de Borja

TOPONÍMIA ANTIGA

EL PRIMER EIXAMPLAMENT DE LA CIUTAT

Aquest és un dels pocs carrers del centre històric de la ciutat en què podem resseguir la història des de la seua creació fins a l’actualitat. El carrer corre paral·lel i apariat a la línia interior de la nova muralla, que va manar construir el duc Francesc de Borja. Les obres del nou recinte emmurallat, que permetria a la ciutat créixer, van començar al segle XIV. Però el que s’esperava un creixement ràpid es va vore retardat per les circumstàncies que van sobrevindre poc després de començar les obres. És així que la nova muralla no s’acabà fins al segle XVI.

Segons la historiadora Isabel Canet al Catàleg de Bens Immobles de la Ciutat de Gandia, el projecte de la Vilanova originàriament constava de dos carrers:

El mateix duc donava un solar franc a qui volguera establir-s’hi i concedia préstecs perquè la gent poguera construirse les cases. Ja a finals del segle les cases havien adquirit continuïtat i s’articulaven en forma de carrer. És possible que el projecte originari de la Vilanova constara de dos carrers, però, tot i la bonança econòmica, amb la realitat demogràfica de la vila, de creixement moderat, només pogué consolidarse’n un en temps del duc.

La penúria econòmica i el despoblament del segle XV, després de la mort d’Alfons el Jove, van retardar almenys un segle la consolidació del segon carrer. Per tant, no fou fins al segle XVI quan la Vilanova quedà definitivament configurada i emmurallada gràcies a la intervenció del duc Francesc de Borja.

UNA VILA NOVA, DE L’AGRICULTURA AL COMERÇ

El nou traçat urbà que apareix amb l’ampliació del recinte emmurallat, que va manar fer el duc Francesc de Borja (s. XIV-XVI) popularment es coneixerà com a Vilanova, nom totalment justificat per la realitat que comportava. A la vegada, s’afegia el complement nominal “del Trapig”, que ens remet a l’existència en aquest lloc d’un molí de canya de sucre, conreu important a la zona en l’època de la creació del carrer.

Prompte s’hi edificarà amb cases grans i assolellades, ocupades per propietaris de terres i comerciants de la ciutat. Carrer ample, llarg i il·luminat, com s’aprecia a la imatge 1, fou el lloc triat pels nous comerciants de la ciutat des de les darreries del segle XVI fins al començament del segle XX.

Com totes a la vida, les cases també han de refer-se i mantindre’s i els habitatges dels segles XVI-XVII comencen a reformar-se a partir del segle XIX, quan el conreu de la canya de sucre – i l’agricultura en general – perd pes específic en l’economia de la ciutat i deixa pas a l’incipient comerç i la petita indústria. Aquest canvi ocupacional dels habitants va comportar una adequació dels habitatges, que s’adaptaren per acollir en la planta baixa la instal·lació de botiques. Com a exemple de tot aquest canvi arquitectònic i econòmic, trobem entre els anys 1880 i 1936 una gran quantitat de sol·licituds d’obra per fer reformes en la façana. En una gran majoria, aquestes reformes demanen la col·locació de persianes en els comerços, així com l’ampliació de la porta d’entrada, amb l’eliminació de l’arc de mig punt rebaixat que era tradicional. Paral·lelament, sol·liciten també la construcció de miradors i balconades, canvis en reixes i elevacions de planta, que comportaran un embelliment del carrer.

La importància d’aquest carrer augmentà amb el següent projecte d’Eixample de la ciutat de Gandia, en aquest cas amb l’enderrocament de les muralles per tal d’obrir la ciutat per la part sud, aquella que afectava al nou passeig de les Germanies i al Prado. A la imatge 2 veiem l’entrada del carrer Sant Francesc de Borja des del passeig de les Germanies, amb una font al davant, i al darrere a l’esquerre l’edifici de Foment. Potser els gandians ja han reconegut aquesta font. Es tracta de la font de pedra que ara està situada també al passeig de les Germanies, però a l’alçada del carrer Major. Es tracta realment d’una font viatgera, ja que el seu primer emplaçament fou a la plaça de les Escoles Pies. Finalment, en el moment d’obrir el carrer al nou passeig i donar-li una continuació amb el carrer Rausell fins al Prado, la font fou traslladada a aquest punt per ornamentar aquest nou i modern espai.

GRANS EDIFICIS: FOMENT DE L’AGRICULTURA, LA INDÚSTRIA I EL COMERÇ DE GANDIA

La situació i l’amplària del carrer va fer que – com hem dit – a finals del segle XIX i començaments del XX es construïren o s’ampliaren grans edificis, dels quals encara ens queda una constància residual. Representaven clarament un canvi en la vida de la ciutat. Tot i que trobem cases unifamiliars – sobretot a l’entrada del carrer pel Passeig de les Germanies -, la construcció canvia a partir de l’actual carrer Jaume Torres. A partir d’ací els edificis són destinats a habitatges, que normalment ocupen una planta sencera i els habiten famílies amb un poder adquisitiu elevat que volen viure d’una manera còmoda i moderna al centre de la ciutat. És per tant estrany que també aquest carrer fora l’emplaçament triat per a construir el lloc de trobada d’aquesta nova classe social comerciant i burgesa: l’edifici per al Foment de l’Agricultura, la Indústria i el Comerç de Gandia, conegut popularment com a Foment.

(DATA DE LA CONSTRUCCIÓ i descripció de l’edifici)

SALÓ D’ACTES PER AL

SINDICAT D’OBRERES

A l’Arxiu Històric de Gandia trobem l’expedient de sol·licitud per a reforma de l’habitatge situat en el Nº 42 de la calle de San Francisco de Borja, i la primera cosa que ens crida l’atenció és que es diu que el saló té una capacitat per a 300 persones. No sabem del cert a quin edifici actual correspon, però un edifici tan gran i en un carrer que pràcticament no ha canviat el parcel·lari ni els números de policia, amb bastant certesa el podríem trobar en la cantonada entre l’actual número 40 del carrer de sant Francesc de Borja i el número 1 del carrer de Jaume Torres.

Un altre fet singular de l’expedient era la persona qui apareixia de propietària: Joaquín Ballester Lloret. I, a més a més, encara que no conté cap plànol, sí que ens informa de la demanda que es planteja: es tracta d’acondicionar un saló d’actes per al Sindicat de Dones Obreres.

EL PLÀNOL ESTÀ ESCANEJAT, PERÒ ESTÀ MALMÉS I NO S’OBRI

REFORMES DE FAÇANA

ELIMINACIÓ D’ARC EN LA PORTA

HI HA ALTRES SOL·LICITUDS DE LLICÈNCIA DE REFORMA PER ELIMINAR ELS ARCS DE LA PORTA I/O FINESTRES, PERÒ NO CONTENEN PLÀNOL. SÓN LES SEGÜENTS:

AB-1787/108 (1883) : “(…) colocar solera en la puerta de entrada quitando el arco hoy existente dando mayor elevación en la fachada principal”.

AB-1790/019 (1890): “(…) colocar las soleras en sustitución de un arco de medio punto que hoy existe sin alterar el hueco de la puerta”. El propietari és Josep Rausell. Si substituïa l’arc per la solera, però sense alterar el forat ni la alçària, ens du a pensar que ho feien per estètica, per moda.

AB-1790/162 (1894): ” (…) en la puerta principal (…) se trata de sustituir el arco que hoy existe por una solera”. No modifica la porta ni fa cap reforma res.

AB-1794/010 (1924). Veiem ací que la moda també afectava altres elements: “(…) reparar los balcones (…) solo ha de consistir en variar los pisos antiguos de azulejos por los de porland, en canviar el maderaje de los mismos, que es viejo, de acuerdo con lo previsto en las ordenanzas municipales”.