Carrer Sant Pasqual

La mirada recorre els carrers com a pàgines escrites: la ciutat diu tot allò que has de pensar, et fa repetir el seu discurs, i mentre creus que visites Tamara, no fas sinó retenir els noms amb els quals es defineix a si mateixa i a totes les seves parts.

Italo Calvino, Les ciutats invisibles.

UNA TOPONÍMIA QUASI ÚNICA

El carrer Sant Pasqual uneix l’avinguda d’Alacant, amb l’antiga la porta de Sant Lluís, amb la plaça Major. Es tracta del carrer més ample, llarg i recte de la vila. Però allò més especial i genuí, allò que destaca del carrer, és que en quasi tres-cents anys no ha canviat el seu nom, si descartem el canvi momentani de l’any 1936.

El motiu del nom del carrer de sant Pasqual no està clar. Les motivacions religioses en carrers cèntrics de les ciutats, i en una època tan antiga, estava relacionada amb els patrons o sants que d’una manera o altra protegien la ciutat. Però, en aquest cas el sant Pasqual no ha tingut una relació directa amb la ciutat. L’opció més viable seria que els mateixos ducs de la ciutat dedicaren per algun motiu aquest carrer al sant en qüestió.

ELS EDIFICIS DEL CARRER SANT PASQUAL

Ens ha de resultar un fet normal que en un carrer tan antic com el carrer Sant Pasqual, les edificacions que trobem siguen reformes de cases ja construïdes i de les quals no es conserva la llicència d’obra, si és que ha existit alguna vegada.

Però sempre hi ha propietaris que per la raó que siga, i més si les cases ja tenen un temps, necessiten fer obres de millora, reformar els habitatges o refer les façanes.

Un primer exemple correspon a l’expedient AB-1786/223, on el propietari demana reedificar la façana del seu forn i habitatge, d’acord amb les noves alineacions de carrer marcades per l’Ajuntament. Vegem com en tinta roja apareixen els canvis que es volen fer a la façana, i en negre com era anteriorment.

El mateix fa la senyora Carmen Oltra, del carrer Sant Pasqual número 17, que millora la façana obrint noves balconades i ampliant les finestres.

Si els propietaris no s’avenien a reedificar les façanes de les cases adequant-les a les noves línies de carrer, l’Ajuntament expropiava i marcava el justipreu corresponent, obligant el propietari a cedir a la via pública el terreny que havia estat decidit en el Projecte urbanístic. Això mateix els ocorre als hereus de Peregrí Garrañana (AB-1789/170). La vídua, Trinidad Vita Moreno, l’any 1890 demana derribar la fachada principal y construirla de nuevo con arreglo al plano aprobado para dicha calle. L’Ajuntament aprova l’obra expropia els metres de la casa que s’han de dedicar a via pública.

Mercedes Vita és la propietària de la casa que actualment correspon a la parcel·la número 11 del carrer de sant Pasqual, cantonada amb el número 31 del carrer de Gutiérrez Mas -molts gandians recordaran la botiga de Vita, de betes i fils, que existia als baixos. L’obra que sol·licita constisteix tan sols en modificar dues portes i un balcó, per donar-li un aspecte més simètric i coherent a la façana. La reforma la fa el 1919, que és quan demana la llicència d’obra, i sembla que la casa ja seguia l’alineació establerta perquè l’Ajuntament en aquest cas no posa cap objecció.

Una de les cases que sí que refà de nou tota la façana i inclús procedeix a l’elevació d’una planta és la que pertany a Joaquim Comas Subiela. Segons l’expedient AB-1796/078, l’any 1926 la casa estava situada al número 20 del carrer de Sant Pasqual. Com veiem al plànol, la façana es refà completament i s’afageix una planta. Per a realitzar aquesta obra l’Ajuntament li dona el permís, però com en aquest punt el carrer encara no havia estat alineat, li periten la parcel·la i li fan cedir 10’21 m2 a la via pública, pels quals li paguen un justipreu de 696’42 pesetes. Actualment la casa no es conserva.

Joan Quiles Romaguera és el propietari de dues cases colindants del carrer sant Pasqual, a les que corresponien en total tres números de policia. Això ho sabem per l’expedient de sol·licitud de llicència d’obra que presenta el 26 de març de 1927, per a les cases número 8 i 10, i que amplia el 30 de gener de 1928 per incloure la casa, també seua, que ocupava els números 6 i 8.

Si ens pot semblar un poc recargolat això de les cases i els números, encara la cosa es complica més quan veiem la diferència que hi ha entre l’estil des dos plànols presentats. Un correspon a la primera demanda, de 1927, i l’altre, modificat i embellit, a la de 1928. L’edifici és el mateix, amb les dues portes d’entrada principals i una tercera porta de servei, que corresponen als tres números de policia.

En una primera observació dels plànols salta a la vista un canvi en el disseny de la façana, molt més decorada en el segon, amb el remat de la teulada, més espai aprofitat per als balcons i finestres i les simetries més respectades.

L’observació més atenta ens alerta de la diferència en les mides de l’amplària de la façana. Prenem la mida seguint l’escala del plànol i ratifiquem que en el de 1927 la façana té una amplària de 8’80 mts. i, sorprenentment, en el de 1928 l’amplària s’ha reduït a 8’25 mts. El motiu del canvi de la mida de la parcel·la és degut a què s’alinia el carrer i el propietari ha de cedir a la via pública 7’41 m2. En l’escrit, el propietari diu que ara sols li queden 8’10 mts. linials de façana, mesura que tampoc coincideix amb la del plànol aportat, però ja sabem que cadascú agrana per a casa, i per queixar-se, més encara.